Els grans patriarques de la història dels escacs, Antonius van der Linde (1833-1897) i Tassilo von der Lasa (1818-1899), van fer grans esforços per aclarir l'episodi més ric, l'esdeveniment més important de la història dels escacs: el naixement i la gradual introducció de la dama o reina. La seua labor, a l’estudiar els antics documents amb la nova forma de jugar (dama i alfil amb moviment actual), tenen un valor i un mèrit notable.

No obstant això, este estudi no va poder completar-se, perquè encara que es comptava amb investigadors rigorosos i independents, com eren ells, els documents decisius encara no havien aparegut.  Ells van localitzar antics documents italians i francesos, possiblement coetanis al llibre de Lucena (Salamanca, c. 1497), a cavall dels segles XV i XVI, que van conéixer i estudiar. Eixe estudi ja els va portar a concloure que els escacs moderns havien d'haver nascut en un d'estos tres països 30 o 20 anys abans del final de la centúria.

Així, va sorgir el que podríem anomenar la ‘teoria dels tres bressols de l’axedrez de la dama, però, a falta de les fonts espanyoles anteriors, pareixia que les opcions italianes i franceses eren més probables. És cert que von der Lasa intuïx que l'aparició del llibre de Francesch Vicent –imprés a València l’any 1495, que era el primer tractat d'escacs publicat al món– podria ser la clau per a resoldre la qüestió i per això va propugnar-ne la recerca.

L'aparició del poema valencià Scachs d´amor, l’any 1905, però sobretot la difusió que en va fer José Paluzíe, en els anys 1911-1912, seria la primera fita decisiva per a resoldre la qüestió. Murray, amb la seua magna obra en la impremta, coneix la troballa i ja advertix l'antiguitat del còdex, encara que opta per deixar la qüestió encara oberta.

Va ser en els anys 80 i 90 de la passada centúria quan es publiquen decisius treballs de Yuri Averbakh i Ricardo Calvo, quan es reobri de nou el debat entre els estudiosos, però ara ja amb la pretensió de resoldre’l. Averbakh,  de forma convincent, reconstruïx el llibre de Vicent i exposa les seues idees quant als llibres de Lucena i Damiano (Roma, 1512), que han pres les composicions dels escacs moderns del llibre en valencià. Calvo aprofundix en la qüestió amb el seu estudi  del poema Scachs d´amor, amb la important aportació que han jugat els impressors alemanys Lope de  Roca i Hutz en la divulgació dels escacs moderns, promoguda en el cercle literari de Bernat Fenollar.

Les reaccions a estes noves idees no es van fer esperar i es tancava de nou una centúria, el segle XX, amb un debat que es preveia irresoluble, en defensa de l'origen italià o francés.

Però el camí que van iniciar Averbakh i Calvo no tenia ja un retorn possible. Encara que la tasca pendent era àrdua, José Antonio Garzón (Xelva, 1963) estava disposat a dur-la a terme.

Atés que la cohesió del naixement dels escacs moderns a València dimanava de ser valencians els dos documents clau del naixement (Scachs d´amor) i difusió (el llibre de Vicent) internacional dels nous escacs, eren almenys tres les qüestions que havien d'aclarir-se i es requeria el consens necessari entre els principals especialistes contemporanis en la investigació històrica:

• Establir una datació precisa i rigorosa del poema.
• Oferir garanties científiques del contingut del llibre de Vicent.
• Assumir la càrrega de la prova amb un estudi meticulós de tots els documents tècnics d'escacs del període (1450-1530) en què s'ha gestat i expandit la nova forma de jugar, per a assegurar que no hi ha documents més antics.

En una etapa inicial, Garzón va decidir centrar-se a aclarir el misteri del llibre de Vicent —ja que encara alguns bibliògrafs notables dubtaven de la seua publicació—i va aportar diverses proves de l'edició del llibre a València l’any 1495, del seu contingut (escacs moderns) i inclús de l'existència d'un exemplar en els nostres dies, que es desconeix on es troba.

També va ser decisiva la seua posterior col·laboració en la documentada obra de Govert Westerveld, on ja propugna la data de 1475 per a Scachs d´amor i s'aprofundix en la idea de Westerveld que el marro de punta (actualment joc de dames) s'ha concebut a València com una derivació dels escacs moderns. Este fet és important ja que hui pot establir-se sense marge d'error que el marro de punta ja es practicava a València pel 1495, per la qual cosa, el tercer testimoni de la pràctica dels escacs moderns és també valencià: és a dir, la creació d'un joc que ha pres dels escacs moderns la promoció major de la dama i la coronació dels peons a l’arribar als confins del tauler.

En l'obra El regreso de Francesch Vicent. La Historia del nacimiento y la expansión del ajedrez moderno (2005), l'autor, després de 15 anys d'investigació, assumix la càrrega de la prova, amb el criteri que s’ha exposat adés, i proporciona amb dos troballes noves, la seguretat de la datació del poema, ‘‘València 1475’’ que és, al seu torn, la data de creació de la nova figura, la dama o reina. L'estudi de tots els documents dels nous escacs li permet establir la dependència d'uns i d’altres i una cronologia rigorosa. La seua investigació descarta la possibilitat que hi haja un document no espanyol d'escacs moderns del segle XV. No obstant això, l’aportació més transcendental del seu treball és l'aparició del llibre de Vicent, els seus 100 problemes –copiats en un manuscrit del seu autor a principis del segle XVI– en la seua etapa italiana, probablement quan era professor d'escacs de Lucrècia Borja. Sorprén l'exactitud de la reconstrucció d’Averbakh, propugnada 20 anys abans. La redacció original en valencià, que sobreviu en algunes d'estes composicions, demostra que el llibre de Lucena era en realitat una traducció al castellà del de Vicent, amb l'addició de 50 problemes medievals, és a dir, representa una involució respecte al llibre imprés a València.  

Cal destacar que el llibre de Vicent no va ser tan desconegut com es pensava, ja que tots els problemes del llibre de l'enigmàtic autor que s'amaga amb el pseudònim “Damiano” es troben en l'edició de 1495. Este llibre, que va suposar la implantació dels escacs moderns a Itàlia, era una edició bilingüe (espanyol-italià) de la qual tan sols al segle XVI es van conéixer 8 edicions, plenament tributàries de la de Vicent.

L'estat actual de la qüestió, com així s'arreplega en nombrosos llibres i articles, especialment publicats en la primera dècada del segle XXI, reflectix que s'ha aconseguit el consens internacional necessari entre els estudiosos i se li reconeix a València el doble paper d'introduir la nova forma de jugar, amb la creació de la dama, i també el mèrit, no menys important, de promoure la difusió de les noves regles a través de la impremta.

Els noms de Bernat Fenollar, Francí de Castellví, Narcís Vinyoles, i sobretot, Francesch Vicent, ocupen un lloc immarcescible no solament en la història dels escacs, sinó també en el de la cultura valenciana i espanyola.