En l’obra de l’historiador alcoià es reproduïx per primera vegada íntegrament el poema. També, perfecciona i completa treballs anteriors publicats a principis dels 90. És un crucial treball, l’obra que demanava a principis de segle el bibliòfil Ramon Miquel i Planas: Calvo descodifica els 3 plans superposats d’expressió presents en el text: el poètic, l’al·legòric i l’estrictament escaquístic i el poema adquirix tota la seua brillantor i importància històrica, com el primer document dels escacs moderns.

Garzón referma definitivament el llibre de Vicent com el primer llibre publicat en el món d’escacs moderns. Encara que en el camp de la història dels escacs s’havia avançat molt respecte al coneixement del contingut del llibre, gràcies als treballs d’Averbakh, en el camp estrictament bibliogràfic, es dubtava fins i tot de l’edició del llibre, però unes notícies del exemplar de Montserrat ja el 1783, la visita a l’abadia de Vargas Ponce l’any 1799 –que va arribar a tindre el llibre a les seues mans i es va detindre en els diagrames d’escacs–, i una venda de 30 exemplars del llibre al gener de 1496, permeten acreditar no solament l’edició del llibre, sinó el contingut d’este. Finalment, s’hi documenta una compravenda del llibre a Barcelona, el 1913, la qual cosa fa tindre unes serioses esperances de la seua futura aparició. Al capdavall, 4 proves independents de l’edició, primacia temporal, contingut del llibre i, fins i tot, de la seua existència actual.

L’autor assumix el compromís de provar l’origen valencià dels escacs moderns, a fi de suscitar el consens entre els especialistes en una qüestió que no va poder concloure’s als segles XIX i XX.
Per a això assumix la càrrega de la prova estudiant d’una forma nova, en consulta directa, tots els documents del període clau (1450-1530). Dos proves aprimorades i noves permeten establir amb precisió l’elaboració del poema “Scachs d’amor” el 1475. Cinc segles després, posant fi a una espera interminable, mostra el contingut del llibre de Vicent, els seus 100 problemes, copiats pel mateix autor en el manuscrit de Cesena. (Vídeo de presentació de l’obra p.2 apartat multimèdia).

Un gran esforç personal per part de l’autor i editor és la traducció anglesa del llibre de Garzón per a aconseguir facilitar a la comunitat d’especialistes l’accés a la investigació. La traducció de Manuel Pérez Carballo és tota una garantia.

En esta monografia l’autor oferix un complet estudi del tractat d’escacs del cèlebre matemàtic renaixentista Lucca Pacioli (c. 1445-1517),  redescobert el 2006 a la Biblioteca de la Fundació Palazzo Coronini Cronberg, a Gorizia (Itàlia).
La seua importància és tal per tractar-se del primer testimoni genuïnament italià amb la gran revolució dels escacs moderns (escacs alla rabiosa) plasmada en les seues composicions. L’estudi de Garzón permet confirmar les seues investigacions de 2005 respecte al fet que l’altre manuscrit antic italià, conservat a la Biblioteca Nacional de Florència, conegut com It., és sens dubte un treball de principis del segle XVI. Encara que la fetxa més primerenca per a datar el manuscrit de Pacioli  és 1497 (filigrana), Garzón aporta proves de la seua creació en el període 1500-1508.

Esta investigació presenta importants novetats, estes són les dos més importants:
La confirmació del naixement dels escacs moderns a València a través d’un altre joc germà o, amb rigor, fill, com és el marro de punta —un tribut als pioners treballs de Westerveld, a qui està dedicat el llibre—  i la localització de l’error bibliogràfic pel qual es  va atribuir la primera obra publicada en el món sobre el joc de dames a Torquemada, L’enginy, imprés a València el 1547, és obra de Joan Timoneda.

En la part sexta del seu manual, obra coronada amb la seua Bibliografia española de ajedrez. Primer assaig, estudia amb deteniment el manuscrit “Scachs d’amor”, del qual ja havia donat una extensa notícia en La Stratégie, l’any anterior.
A un erudit com Paluzíe no li passen desapercebuts els trets més importants del poema, de manera que indica que “és la més antiga (partida) que hui es coneix jugada en estil modern, i percep que la nova forma de jugar es forja en eixos mateixos moments, com així es fa constar en el poema.

En l’enciclopèdica investigació de Westerveld es propugna de forma convincent que és la gran dama de la vida espanyola, la reina Isabel la Catòlica, la que ha inspirat la poderosa peça del xicotet tauler, així com la connexió que hi ha entre el naixement dels escacs moderns i la creació d’un nou joc, el marro de punta (joc de dames), i que ambdós esdeveniments es documenten a València. José A. Garzón ha col·laborat en diversos passatges de l’obra, així com en la redacció de 3 capítols i l’epíleg. Ambdós autors consagren un capítol a l’estudi dels “Scachs d’amor” amb importants novetats, on s’acredita ja la datació del poema el 1475. [Enllaç a l’article de J. Garzón, Viena 2010]